L'arbre Molar

Les branques Molar orfes

Hi ha dos branques especialment difícils de situar a l’arbre familiar. Són la branca de l’Isidre Molar i Rams, un nen acollit a l’orfenat de Reus i de l’Evarist Molar i Curto, un infant que cresqué a l’orfenat de Plaséncia a Càceres. En tots dos casos hi ha hagut descendència. L’Isidre tingué dos nens, en Delio i l’Isidre. Ells tenen fills i nets. L’Evarist tingué un sol fill, en José Maria que també té fills. En el primer cas tots viuen a Tarragona. En el segon a Aleaejos, un poble de Valladolid.Els dos casos tenen força coincidències que fan pensar si els dos nois orfes no són germans. Varen néixer a primers de segle. Són d’una edat semblant. Se’ls abandonà relativament donat que a tots dos se’ls procurà un tutor i se’ls dotà esplèndidament. El tutor de l’Isidre fou el propi Arquebisbe de Tarragona, Monsenyor Tomàs Costa. Mai volgué dir a l’Isidre qui era el seu pare al·legant que estava sota secret de confessió. De totes maneres si que li assegurà que era una persona principal, ben situada, i que el cognom que portava corresponia al de la família per exprés desig del pare.El nen de Càceres també tingué una tutora, una senyora en aquest cas, que feia d’enllaç amb el pare del xicot i estava encarregada d’avisar-lo si li faltava quelcom. Tot i que des de la seva jubilació va buscar amb insistència el seus progenitors morí sense saber-ne el nom.

Els Molar fora de d'Espanya

Les branques Molar a l’estranger. Hi ha gent anomenada Molar a França, a Itàlia, als Estats Units d’Amèrica i a Mèxic. No sabem quantes d’aquestes persones tenen alguna relació amb nosaltres però podría haver-hi un lligam. Vegem-ne alguns exemples. L’Antoni Molar, fill de Joan i germà de Bernardí, de qui ja hem dit alguna cosa, era oficial de les tropes espanyoles de Carles V a Itàlia, en concret a Sardenya. D’ell, a Celrà, no se’n sap res més. No fora estrany que hagués mort a Sardenya. Ni tampoc ho fora gens que s’hi hagués casat i tingut fills. L’illa era molt pobre, La emigració important. De Sardenya en marxà molta gent al llarg dels segles XVIII i XIX. Posats a emigrar el més lògic és fer-ho cap a la capital de l’estat i encara més si aquesta ciutat és una urbs industrial i prometedora com Torí, la capital del regne del Piamont-Sardenya durant els segles XVII-XVIII i XIX. Hi ha una família Molar a Torí, i una altra en un poblet dels voltants, encara en els nostres dies. Ho sabem per l’amable carta d’una descendent d’aquests Molar italians que ara viu a la Provença francesa, la Srta. Francine Molar.La història de la seva família és encara més sorprenent. Els Molar de la Provença, que viuen a Cavaillon, són descendents d’una parella de Torí que, amb bona part de la família Molar piamontesa, s’embarcaren al port de Génova amb destí a Amèrica. Un matrimoni, però, marejat i fart del primer tram del viatge desistí i abandonà al tocar el primer port, Marsella, establint-se al migdia francès. Els altres continuaren viatge al nou món.Heus aquí com, de cop, lliguem els Molar d’Itàlia, amb els de França i els d’Estats Units. No descartem però, que, al llarg dels segles altres cabalers de diverses branques catalanes i italianes haguessin anat a Mèxic, la florida, Texas i altres llocs.

La branca d'en Sixt Molar i Pri

Tots els Molar de Celrà, que no formen part del tronc principal ni de les seves branques són d’aquesta altra. De fet és una altra ramificació en camí d’esgotar-se. En Sixt, nascut l’any 1688, era germà d’en Joan Molar i Pri i fill d’en Jeroni. El seu fill fou en Jaume Molar i Petit i el seu net en Pere Molar i Vilert. El fill d’aquest, anomenat Jaume Molar i Reixach és el primer de qui tenen notícia els seus descendents de Celrà. Fou aquest Jaume el pare dels caps de les tres subbranques que actualment coneixem: la d’en Teòfil, la de la Catalina i la de la Maria. Les filles, nets i netes d’en Teòfil, entre ells en Rosend Sastre Molar i la seva filla Núria, viuen encara a Celrà. La neta de la Catalina, ja molt gran i els seus besnéts i besnétes, la família Rosdevall, viu a Girona. Els de la Maria, la família Tió, viuen a Mataró.

La branca d'en Pere Molar i Calvó

Estem davant una branca esponerosa. En Pere era el cinquè fill d’en d’en Dionisi. Casat l’any 1860 amb la Francesca Grau, de Sant Joan de Mollet, vora el Ter, només li coneixem un fill, en Bonaventura. Ell, al seu torn en tingué quatre: Pere, Salvador, Joan i Ernest. Tots marxaren, per diverses raons de Celrà. El gran anà a Barcelona i fou pare de dos nois, l’Antoni i l’Alfons. L’Antoni muntà un estanc que encara avui dia regenta el seu fill. L’Alfons fou fuster al Poble Nou. Te dues filles, una d’elles casada a Santander. El segon fill d’en Bonaventura, en Salvador, després d’una vida molt agitada morí a Barcelona, sense descendència ben coneguda, tot i que sembla deixà una filla que viu a França. El tercer, en Joan, entrà a treballar a la RENFE i finí els seus dies a Badalona, on viu encara el seu fill únic i els seus tres nets, entre ells qui això escriu. El quart, l’Ernest, seguí els seus germans a la Barcelona i feu sort. Arribà a secretari de l’alcaldia de la ciutat comtal. Es casà dues vegades. Allà viuen encara els seus descendents, tres nois i molts nets i netes, entre elles la Maria Jesús.

La branca d'en Sixt Molar i Calvó

Sixt Molar era el segon fill d’en Dionisi, en Nisos. Casat amb la Sra. Carreres, en tingué dos fills, en Pere i l’Enric, i cadascun d’ells fou pare d’una noia. Per aquest fet el nom s’ha perdut també en aquesta branca els descendents dels quals viuen a Celrà, com ara l’Anna Company i Molar i a Llançà.

La branca d'en Joan Molar Solà

Setè fill d’en Feliu, en Joan, va morir a la guerra civil deixant dos nois i una noia. El fill gran, l’Isidre Molar, era capellà i fou rector de la parròquia de Sarrià de Dalt, a Sarrià de Ter, prop Girona. Va morir molt jove, i fou un sacerdot molt actiu en la protecció dels pobres i dels immigrants. A la plaça de l’església d’aquest poble encara avui un monòlit recorda l’agraïment dels seus feligresos. També se li dedicà un carrer. L’altre fill, en Narcís, va morir molt jove deixant dues nenes de curta edat. La dona, Carme Caselles, que era de Tarragona, es veié més en cor de treure endavant les filles prop de la seva família i allà les portà. Actualment totes dues són casades i amb fills. El cognom Molar, doncs, s’acaba en elles.

La branca d'en Jaume Molar Solà

Començarem pels cosins germans d’en Martí Molar, per anar retrocedint en un repàs de totes les derivacions de l’arbre. La branca d’en Jaume Molar i SolàEn Jaume, germà d’en Narcís i en Joan, era el sisè fill d’en Feliu Molar. Avui els seus descendents formen dues branques ben diferenciades: la dels fills d’en Jaume Molar i Coll, que viuen a Mollet del Vallès i a Sant Martí de Llémena, i els fills del seu germà Rosend, dissortadament mort prematurament del cor, que s’estan al Vendrell i a Sta. Oliva, a les comarques de Tarragona.

Els fills de les dones

Els fills de N’Àngela Molar i en Jeroni Banyes són els que donen continuitat a la família. L’hereu del matrimoni fou Jeroni Tou. El seu fill, en Joan, continua la branca principal, però un altre fill, en Sixt, és cap del segon casal Molar a Celrà, avui dia extingit en el sentit que ja cap nen porta ja el cognom. Aquesta segona branca, que comentarem més endavant sota l’epígraf de “la branca d’en Sixt” ha donat origen a diverses subbranques a Girona i Mataró.Fill d’en Joan fou un altre Sixt, com l’oncle, i el d’aquest en Francesc. Sembla que va ser un home important. Va comprar una nova masia a Celrà, popularment coneguda com Can Nisos, avui dia partida literalment per la meitat, propietat com és de dues branques Molar diferents. A més sabem que va donar molts diners per arreglar la teulada de l’església de Sant Feliu i que casà amb una noia d’una altra família benestant de Palagret, els Taverner. Ell mateix era fill d’una Colom i Guinart, filla d’una nissaga tan antiga com els propis Molar a Celrà. Les cases pairals de totes aquestes famílies es poden veure encara avui a la vall de Palagret. Dissortadament hi ha un projecte urbanístic que pesa com una llosa sobre aquell entorn. Fins en la mort feu en Francesc ostentació de fortuna. L’enterro costa com “de set capellans”, una despesa que no tothom podia fer en aquells temps.Fill d’en Francesc és en Dionisi, lligam patriarcal comú de tots els Molar que encara conservem aquest nom arreu de Catalunya. En “Nisos” donà nom a la casa i a la prole que en ella nasqué, molta i variada. Així són fills d’en Nisos el seu hereu, en Joan, però també en Pere i en Sixt. L’hereu d’en Joan fou el seu fill Feliu. Aquí tornen ha brotar dues noves branques ben vitals. A més del noi gran, Narcís, han tingut descendència els seus germans Jaume i Joan. Amb en Narcís ja anem aproximant-nos al final. Gaudí d’una existència llarga, morí el 1971 als 83 anys i deixà tres filles i un fill, en Martí, l’actual patriarca Molar de totes les branques de Celrà. En Martí, com les seves germanes Maria, Enriqueta i Carme, són avis d’una nombrosa prole de nets i, fins i tot algun besnét, com en Jordi. Alguns viuen fora les comarques gironines, a Terrassa i Manresa, però també n’hi ha que han restat a Celrà o a Girona.

La successió femenina

Els Molar de Celrà han conservat el seu cognom gràcies a un parell de successions femenines: na Caterina MolarEn Rafel, només tenia filles del seu matrimoni. En una decisió no gaire habitual, però possible a l’època decidí casar la seva filla amb un pubill. Així podia preservar el cognom Molar i assegurar-ne la continuïtat. És una nova prova de poder econòmic i prestigi social. En els llibres parroquials hi consta el casament de na Caterina Molar, filla gran d’en Rafel i germana d’en Jaume, amb en Narcís Prat, anomenat ja en les actes de bateig dels fills de la parella “dels Molar”. En Narcís, un cabaler de la família Prat, s’avingué a perdre el cognom. Era aquest un pacte comú amb el que es preservava un nom. Bo per el jove sense altre futur que treballar les terres del seu germà gran i convertir-se, com tant d’altres, en un oncle conco. Accedia, el pubill, a un status superior al maridar una pubilla per donar descendència al casal de la dona.I el cas fou que aquest fet succeí dues vegades en dues generacions consecutives perquè els Molar-Prat hagueren de tornar a forçar una nova successió femenina. Aquesta vegada fou la filla gran de Caterina, Àngela, qui maridà Jeroni Banyes. Era fill d’una nissaga de pagesos de Celrà, i potser de Sant Martí Vell, on hi havia una altra casa Banyes. Les restes del casal dels Banyes encara es conserven a Palagret. Cal encara, però, documentar aquesta successió i assegurar que les dues Àngels siguin la mateixa persona. Tot sembla indicar que si. El cognom Banyes dins la nissaga Molar tardà més a desaparèixer. Els fills de la parella ostenten indistintament els dos noms en alguns documents. Finalment però fou Molar el que s’imposà. Avui dia no hi queda cap Banyes a Celrà ni a cap altre poble de Girona.

L'Antoni Molar

Un altre personatge interessant és l’Antoni Molar, germà d’en Bernardí i oncle d’en Rafel. Va néixer a Celrà l’any 1507 i segons consta en l’Arxiu Històric Nacional de Madrid, fou oficial dels terços que lluitaren a Sardenya, i altres llocs d’Itàlia, al servei del rei d’Espanya i Emperador d’Alemanya, Carles V. Tenim aquí una nova prova de la posició d’aquesta branca Molar. És sabut que ningú pot arribar a Capità de Terços al segle XVI sense un bon expedient de sang.D’aquest home no en sabem res més. Desapareix de Celrà i dels arxius. En canvi tenim una família Molar a Torí, capital que fou del regne del Piamont-Sardenya abans de l’unificació italiana del 1870. Casualitat?.

En Rafael Molar de Celrà

En Rafael Molar és el primer personatge ben documentat de la nissaga. Sabem que el 22 de novembre de 1592 surt en el testament de Joan Bideu, clergue beneficiat de Sant Tou a Celrà, oncle de Rafel, com a marmessor seu i sagristà del lloc. En les petites comunitats rurals, i en aquells temps, l’ofici de sagristà era força important. L’exercia un clergue, o un cap de casa important. Disposava d'un lot de béns i administrava els diners de la sagristia, cosa que el convertia sovint en un petit magnat dins la comunitat. El 9 de setembre de 1597 apareix com un dels dministradors de la capella de Sant Miquel de Celrà, i s’atribuieix una terra pròxima a la capella a cens d'un sou gironí. Que, malgrat ser un pagès, era persona d’una certa importància social ens ho denota el fet de la seva successió femenina.

Els Molar de Celrà

Si les notícies del mas Molar a Palagret són escasses, no passa el mateix amb les referències als seus habitants. La branca Molar de Celrà és la que més notícies ens ofereix.La miraculosa conservació dels llibres de bateig, matrimoni i defuncions de la parròquia de Sant Feliu de Celrà, ha permès de resseguir la història dels Molar d’aquesta branca des de la meitat del segle XV en endavant. A més, els Molar de Celrà apareixen citats diverses vegades en molts pergamins de l’arxiu diocesà de Girona, essent el primer document del segle XII. Poques famílies poden dir el mateix. El buidat de la documentació ha estat portat a terme per l’Enric Moreno Molar, la Maria Jesús Molar, en Xavier Moreno i la meva germana Carme. Encara queda, però, molta feina a fer. Només s’han extret les dades dels llibres de bateig i no totes. Encara queden, doncs, moltes sorpreses amagades.El primer Molar d’aquesta branca de qui tenim constància és en Joan de Molar, nascut possiblement a Palagret –no ho sabem del cert- pels volts de l’ant 1150. És ell qui signa com a testimoni. El 23 d’octubre de 1175, la venda que fan Adelaida, i la seva filla Maria, a Arnau, clergue, d’una casa situada a la sagrera de Sant Feliu de Celrà, pel preu de 18 sous i 6 diners de Girona, amb reserva de cens per a la seu de Girona, senyora del domini.Després d’ell tenim documentats, a Celrà, en Pere de Molar, l’any 1212, a Andreu de Molar, l’any 1337, i al seu probable fill en Jaume Molar, l’any 1372.El segon Molar apareix en un testament. El que Garsendis de Palagret feu davant Guerau, prevere, que actua com a notari, on institueix hereu seu el monestir de Sant Feliu de Cadins, on elegeix sepultura i al que llega els masos de Pere de Molar, Guillem de Puig, Berenguer de Costa i Estrader, junt amb el camp de Pedró, situats a la parròquia de Celrà; llega també a l’esmentat monestir 350 morabatins que té sobre una possessió situada a Sant Feliu de Boada, excepte 50 que dona al nebot, Ramon de Peratallada; llega a Santa Maria d’Ullà el mas de Guillem de Prat, de Celrà, amb altres llegats.La següent referència a un Molar de Palagret ens arriba l’any 1338. Es tracta d’Andreu Molar, a qui Pere de Casadevall, paborde de l’Almoina de Girona, estableix una vessana del camp des Crous, de Celrà, a cens de 12 sous, per 8 lliures 15 sous d’entrada, davant el notari Ramon Gil.De nou apareix l’Andreu Molar en un capbreu datat l’1 de maig de 1338, a favor de l’abat de Sant Feliu de Girona fet pels veïns de Celrà Guillem Moler, Guillem Loreta, Pere Abril, Pere de Banyes, Bernat de Pi, Ferrer Vidal, Brunissendis, esposa de Berenguer Vidal de Riard, Guillem de Llapart i Andreu de Molar.Jaume Molar, molt possiblement fill de l’anterior, capbreva de nou el 12 de març de 1372, davant el notari Guillem de Donç, de Girona a favor de Pere Dalmau, paborde de l’Almoina, sobre béns situats a Celrà. Amb ell ho fan també, Pere Guinart, Nicolau Esteve (1), Pere Rei (29, Berenguer Moler (3), Pere Carcassó (4), Bernat Forts, Pere de Pou ses Comes, Pere Cornill, Berenguera, viuda de Pere Sabet, Guillem de Viladevall, àlias Rosses, taverner de Girona, Berenguer de Prat i el seu fill Pere de Prat, ferrers de Girona, Agnès, filla de Bernat Minis i esposa de Berenguer Banyes, Berenguer Verdera, Berenguer Garriga, Sibil·la, filla de Pere Saborell i esposa de Pere Trials, Bernat Esteve, Guillem Duran, Agnès, filla de Ferrer Bou i esposa de Guillem Colteller, Bernat Llapart, Arnau Esteve jove, Francesc Goresques, Pere Fill, Pere Sabater, Berenguer Caulera, Sibil·la, filla de Pere Quintana, Pere Banyes, de la vall de Palagret, Francesca, filla de Pere Moner, Pere Arnau Rodlens, Bernat Castelló, de Juià, Maria, viuda de Ramon Gros de Juià i el seu fill Pere, i Berenguer de Montornés.Gràcies a una amable comunicació d’Artemi Rossell, de Celrà, sabem que en el llibre d’en Lluís Camps i Sagué, "Els castells i masos de Celrà", publicat pel taller d'història d’aquesta població, apareix citat, l’any 1424, com a amo del mas Molar en Miquel Molar.Probable net seu és en Joan Molar que degué haver nascut sobre l’any 1470. El seu hereu fou en Bernardí i fill seu era l’Antoni Molar, de qui parlarem abastament després. En Bernardí (1500?) fou pare d’en Rafel Molar, (1541- 1609). Des d'ell ja són completament coneguts tots els Molar de Celrà, que són tots els que actualment viuen a Catalunya, perque en provenen.

El mas Molar de Celrà

Als darrers contraforts de la serra de les Gavarres, en plena vall de Palagret, a un parell de quilòmetres a l’est de l’actual poble de Celrà, hi ha un escampall de masies antigues. Una d’elles, molt transformada i deteriorada és el Mas Molar de Palagret, anomenat tradicionalment al poble mas de Can Marturi.No tenim informació de la casa pairal, però creiem que formava part des de sempre de Palagret, anomenat Palacrato, (palau petit), als documents més antics. En aquest indret, que creuava un antic camí romà que permetia l'accés a Girona des del Baix Empordà, s’hi anaren bastint des de finals del segle X i durant tot el segle XI diversos masos. Un castell complia funcions de guaita i de refugi pels homes que s’atreviren a conrear aquelles terres.La primera referència a les masies de Palagret és de l’any 922, quan Carles el Simple de França confirmava els privilegis que el bisbe Hilmerand havia otorgat a l'església de Girona sobre Palagret i Celrà mateix. En aquest document no s'indica l'existència d'un castell, que potser es bastí més tard, arran de la destrucción de Barcelona per Al-mansur l’any 985.

Els Molar de Llers

La primera cita d’un Molar a Llers és la del Miró que habita el mas l’any 1071. El fet que no hi consti el cognom, que potser encara no tenia, i que el mas aparegui com a rònec vint anys després, ens fa dubtar d’anomenar-lo primer Molar documentat a Llers. Si que ho és, en canvi, Pere de Molar. Aquest home apareix citat el 28 de gener de 1254 en un document de l’arxiu diocesà de Girona en que Cerdana, abadessa de Sant Feliu de Cadins, firma a Pere de Molar, del vilar de Sant Quirze [d’Olmells], parròquia de Llers, el mas que té pel referit monestir, a tasca, braçatge i diverses prestacions que s’enumeren, per 30 sous barcelonins. Així doncs, el mas Molar és una possessió d’aquest monestir empordanès, situat prop del poble de Cabanes i traslladat segles més tard a la ciutat de Girona, del que avui només en resta una gran sala gòtica annexa a una masia. No hi constància escrita ni cap prova documental del fet de l’anada amb el rei Jaume I a la conquesta de Mallorca, per part d’un suposat Jaume de Molar, ni tan sols de l’existència d’en Jaume Molar. De totes maneres és cert que en l’expedició del conqueridor a les Balears hi prengueren part nobles empordanesos, acompanyats per cavallers vinguts de tot arreu. És el cas del Comte Hug IV d’Empúries, del vescomte Dalmau II de Rocabertí, que morí en la lluita, o del propi Arnau, senyor de Llers. Se sap que amb el vescomte hi anaven 170 cavallers. Possiblement el senyor del mas Molar, i el mas mateix, fossin un dels onze castlans de Llers. Si fora així, després de la conquesta vingueren les recompenses i potser als Molar els tocà alguna cosa.El que sembla cert és que els primitius Molar de Llers pertanyien a una família acomodada, de pagesos benestants. Possiblement fos un més de l’estol de castlans que, des dels seus masos fortificats, vetllaven les fronteres del comtat de Besalú. Aquesta avinentesa te moltes possibilitats de ser certa en un poble amb la història de Llers. Cal saber que la vila empordanesa era en aquells temps una vila important. Estratègicament situada en l’encreuament dels camins entre Girona, Perpinyà, Castelló d’Empúries i Besalú. També era límit del Comtat de Besalú amb les terres de Figueres, en mans del rei; les de Peralada, senyoriu recent dels Rocabertí i les d’Empúries. No ha d’estranyar doncs que comptes amb un gran nombre de castells, torres i cases fortes dins el seu terme, una dotzena en concret, moltes de les quals s’han conservat. Això implicava una fornida representació d’homes d’armes i castlans. Bé podria ser que el mas Molar en fos un. Possiblement una torre de defensa fronterera, amb un habitacle al costat, situada en una petita elevació dominant el Rissec. L’actual masia, bastida al segle XV, només conservaria la situació enlairada d’aquest caràcter militar.El cronista local continua explicant com els Molar passaren, des del servei dels seus senyors feudals de Llers, a formar part de les hosts del comte de Barcelona. L’any 1275 hi hagué a tot Catalunya, una revolta dels nobles contra del rei Jaume I. El seu fill l’infant Jaume anà contra els revoltats del nord, Jofre III de Rocabertí i Hug V d’Empúries, però fou derrotat. El propi rei acudí en auxili de l’infant. Els revoltats, atrapats, optaren per la rendició i el monarca els perdonà. En l’exèrcit del vescomte hi lluitaven els Molar que, des d’aquella data, passaren a servir en les files de l’exèrcit reial.El següent Molar de Llers de qui tenim notícia escrita és Joan de Molar. Aquest ric hisendat, apareix citat diverses vegades en documents de l’época. Era, a més, sagristà, domer i notari de Maçanet de Cabrenys i de Tapís i, com a tal, signa un document el 25 d’agost de 1326. Fou també procurador del monestir de Sant Daniel de Girona a partir del 2 gener 1330. Així mateix sabem que fou ell qui, l’any 1337, dota un benefici a l’altar del Corpus, o de Sant Antoni, de la parroquial de Llers. Aquest benefici fou molt important per la família, ja que permeté donar sortida digna a fills segons i tercers, que, essent ordenats sacerdots, trobaren en aquest benefici un mitjà de vida al mateix poble.El primer a disfrutar de les rendes del benefici instituït pel seu oncle, fou Bernat de Molar, nebot seu, el 23 octubre de 1346.Sembla que Berenguer Molar continuà la tradició notarial del seu avantpassat, donat que el 31 de juliol de 1351 apareix com a notari de Llers donant fe de la professió de Cecilia, esposa de Bernat Girona, de Llers, enfranquida per Guillem d’Hortal, com a dona pròpia del monestir de Cadins.Possiblement aquest mateix Berenguer és qui està pres a Bàscara per ordre de Pere de Canadal, tutor del vescomte Dalmau de Rocabertí i de Bernat de Montpalau, veguer del vescomtat, pel novembre de1346.A partir d’aquesta data dels Molar de Llers res no en sabem fins a inicis del segle XVII. L’arxiu familiar, abundant en documentació, fou traslladat per Aresi Molar pels volts de l’any 1925 a la casa que tenia dins del poble quan abandonà el mas Molar. No deixaren a la masia res de valor. Això feu que, en fer explosió l’any 1938 l’església de Llers, convertida en improvisat polvorí durant la guerra civil, es perdessin tots els papers d’aquesta branca familiar. De fet l’ona expansiva va ensorrar tot el casc urbà del poble vell.Per aquesta raó només coneixem el nom dels amos de la casa: Andreu, maria Anna, Pere, Jaume, tal i com apareixen a l’arbre familiar. Menció a part ens mereix la figura del fill de l’Antoni, en Baltasar (1847-1925). Fou el darrer senyor pairal de la nissaga, hereu de les extenses propietats de la família que, a més de mas i la casa de Llers, posseïa terres a Figueres i altres indrets de l’Empordà. Sembla que fou un veritable prohom regional. Carlí, es dedicà sense sort a la política. Catòlic convençut gaudí de l’amistat del bisbe de Girona. Fou el darrer Molar que habità el mas, la marxa del qual cuidava personalment. També feu bastir el casino de Maçanet de Cabrenys on es pot veure, encara, el seu nom a la façana.El seu fill Aresi Molar abandonà la masia i anà a viure al poble. Nascut probablement al 1880, li tocà viure els anys tèrbols de finals del segle XIX i inicis del XX. Abandonà Catalunya el 1939, establint-se a França. Allà viuen encara, a Sant Llorenç de Cerdans, el seu fill Robert Molar i la seva neta Margarida. Assistirem doncs, en els nostres dies, a la desaparició del tronc del cognom que va nèixer a Lers, fa 800 anys.

El mas molar de Llers

La masia Molar de Llers és una casa de pagès, dissortadament avui quasi enrunada. Està situada a uns tres quilòmetres al SW del casc urbà del poblet empordanès de Llers, prop de l’ermita romànica de Sant Quirze dels Olmells. Segons la tradició històrica local, recollida per un cronista municipal, la casa i les terres foren donades a Jaume Molar, el primer referent de la nissaga pel rei Jaume I arrel de la seva participació en la conquesta de Mallorca l’any 1229. Aquesta és una llegenda romàntica, típica del segle XIX. La realitat històrica és que aquest mas apareix documentat per primer cop el 20 de setembre de l’any 1071 en un pergamí de l’arxiu diocesà de Girona. El document és una donació per causa de núpcies que Guillem Odó i la seva mare Guisla fan a Guisla, filla d'Arnau de Vilademuls i d'Amaltrudis, de tot l'alou que tenen al comtat de Besalú, al terme de la parròquia de Santa Maria de Vilanant (Ville Abundantis) consistent en el soler on habiten els atorgants, els masos de Rusdereda, de Torredella on habita Odó, de Freixaneda on habita Miró, i del mas Molar, on habita un altre Miró.Ignorem si a aquest Miró, que habita el mas Molar de Llers, l’anomenàven Miró Molar. No n’hi ha constància.Aquest mas apareix de nou a l’arxiu Carlemany el 13 d’abril de l’any 1075, en el testament de Ramon Adalbert, en el que llega a la seva esposa, Ermengarda, les possessions que té a Sant Esteve de Manibulo (Avinyonet), Vilanant, Vilafant i Llers. Entre elles cita expressament el mas rònec del Molar, i el seu desig que, morta la dona, passi al domini del monestir de Santa Maria de Vilabertran.El terme rònec aplicat al Mas Molar de Llers ens convida a pensar en la mort de Miró sense descendència, donat que, normalment es refereix a un mas deshabitat o abandonat.De nou surt el terme Molar aplicat a terres de Llers en la definició que fa el 13 de novembre de 1098 Bernat Arnau, per petició del monestir de Santa Maria de Vilabertran, de les possessions que el seu oncle, Bernat Pere, havia llegat a aquesta església. Entre elles cita l'alou del Molar, des de l'Estrada en avall, fins a Llers, a l’indret de Valls.Un alou és, en principi, una possessió de la qual hom té el domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal. És a dir, una terra lliure de senyor, per la possessió de la qual no cal pagar cap renda a ningú. De tota manera, a finals del segle XI, el terme jurídic ja estava força pervertit i ens inclinem a pensar en que la paraula alou significa només finca, un lot de terra concret: l’alou Molar de Llers.Darrerament s’han publicat a la premsa local i de l’Empordà diferents informacions que citen el Mas Molar de Llers com a candidat per acollir el futur centre d’informació del paratge de la Garriga de l’Empordà. Els ajuntaments de Llers, Avinyonet i Vilanant han demanat a la Fundació Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya que comprin la masia per fer-ho possible. Aquesta finca està amenaçada, ja que temps enrere s’hi havia d’obrir una pedrera, precisament per aprofitar la pedra que donà orígen al nom. El projecte es va aturar per la pressió popular i, fins i tot, es va crear una plataforma ciutadana. El propietari del mas Molar, Robert, que viu a França, té intenció de desfer-se’n.

El cognom Molar

El cognom Molar té l’origen en, com a mínim, un parell de masos de Girona. Molt possiblement també en altres masos d’arreu de Catalunya. Nosaltres només n’hem pogut documentar dos: el mas Molar de Llers, i el mas Molar de Palagret, a Celrà. Segurament les nissagues Molar prengueren el nom de la casa. Cal dir que un molar és un lloc on hi ha pedra amb les característiques apropiades, i de prou qualitat com per fer-ne moles. Aquestes moles eren sumament importants a l’edat mitjana. Es feien servir per triturar el gra i per esmolar les eines de tall. També és un molar una elevació sobtada del terreny, un turó pla de pendents abruptes i certa alçada: una mola. També s’aplica a la roda de molí que tritura el gra i en fa farina: la pedra de molí, o pedra molar. La gent que habità els masos Molar prengué el seu cognom de la casa. Agafar el cognom d’una casa és una forma molt tradicional de formar noms familiars en els segles XI i XII.